La teva cistella és buida
Per què ens costa tant posar límits? Un dels motius pels quals a una se li fa tan difícil posar un límit és perquè perquè funcioni no n'hi ha prou de posar-lo, cal saber i poder sostenir el límit en el temps. Aquest sostenir es pot sentir com tot un repte perquè per a les persones que no hi estan acostumades els suposa un esforç molt gran. Aleshores, en molts casos, acaben cedint el seu espai perquè pensen: “em costa tant confrontar que prefereixo aguantar els altres en un espai que és només meu”….
M'agrada parlar d'estratègies a curt i llarg termini, perquè en la funcionalitat vital fan la diferència. Si cedim el nostre espai per cansament i perquè suposa un esforç pot semblar que és una bona estratègia a curt termini perquè tinc “el benefici” que no he de fer l'esforç per confrontar i marcar el límit que necessito. Ara bé, a llarg termini aquesta estratègia és disfuncional, i m'acaba portant més mals de cap i esforços posteriors perquè quan cedim el nostre espai vital sempre hi ha conseqüències emocionals i de vegades corporals (somatitzacions).
A més hem de tenir en compte que encara que sigui veritat que les primeres vegades és veritat que haurem de fer un esforç (de vegades enorme) per posar límits, amb la pràctica anem adquirint experiència i se'ns fa cada vegada més fàcil, de vegades fins al punt que es converteix en una nova dinàmica totalment integrada a la nostra interacció amb els altres.
Així que com sempre, el primer pas és decisiu, sostenir aquest pas i anar fent més també. Moltes vegades em comenten a la consulta que “és que posar límits no forma part de la meva personalitat, no sé com es fa”. Posar límits és una conducta, i com a tal es pot aprendre, millorar i integrar: de veritat, només cal pràctica i desfer-nos d'algunes de les creences limitants que ens boicotegen l'acció assertiva de dir: “Això no ho vull, fins aquí , no et permeto, etc.”
Per què ens costa tant posar límits?
Un dels motius pels quals a una se li fa tan difícil posar un límit és perquè perquè funcioni no n'hi ha prou de posar-lo, cal saber i poder sostenir el límit en el temps.
Aquest sostenir es pot sentir com tot un repte perquè per a les persones que no hi estan acostumades els suposa un esforç molt gran.
Ara bé, a llarg termini aquesta estratègia és disfuncional, i m'acaba portant més mals de cap i esforços posteriors perquè quan cedim el nostre espai vital sempre hi ha conseqüències emocionals i de vegades corporals (somatitzacions).
Posar límits és una conducta, i com a tal es pot aprendre, millorar i integrar: de veritat, només cal pràctica i desfer-nos d'algunes de les creences limitants que ens boicotegen l'acció assertiva de dir: “Això no ho vull, fins aquí , no et permeto, etc.”
Escrit per: Nathalia Sócrate, psicòloga de l'equip @m.punti.
---------
Demana la teva cita de valoració aquí o contracta el teu primer pack de psicologia en aquest enllaç .
L'ésser humà és capaç d'adaptar-se gairebé a qualsevol situació. Això és un avantatge increïble per a la supervivència de l'espècie. Ens permet perfeccionar estratègies i mecanismes perquè formin part del nostre dia a dia, com les nostres eines de butxaca.
